L’entorn natural de Vilassar de Dalt forma part de la Serra de Marina. El municipi forma part del Consorci del Parc de la Serralada Litoral.
La Serra de Marina és el tram de la Serralada Litoral Catalana que transcorre entre les depressions del Besòs i el coll de Parpers. Limita al SO amb la Serra de Collserola i al NE amb el Corredor. Al Nord davalla cap a la plana vallesana i al sud cap a l’ estreta franja costanera del Maresme.
La Serra separa les comarques del Vallès Oriental de les del Maresme i el Barcelonès.
Geologia
La Serralada de Marina constitueix una cadena muntanyosa que s’estén de SO a NE amb una altitud moderada que mai no sobrepassa els 600 m d’altitud, però que orogràficament és singular pel fet que s’elevi ràpidament entre la costa marina i la plana del Vallès.
Estructuralment, forma part de l’anomenada cadena costanera catalana que s’origina arran de l’activitat tectònica compressiva en el paleogen i que a continuació amb una tectònica distensiva des del neogen i fins a l’actualitat modela el sistema muntanyós tal com es coneixen.
La geomorfologia de la zona la caracteritza el modelatge que sofreixen les masses rocoses fetes de granitoides. Aquests granitis en determinades condicions d’ erosió es transformen en una roca alterada que es coneix amb el nom de sauló, de textura sorrenca.
Clima
El clima actual de la zona és netament mediterrani. Tanmateix, la proximitat de la serralada a la làmina marina fa que hi hagi algunes variacions entre el vessant litoral i el vessant vallesà. Les temperatures són més moderades a la costa a causa de l’efecte del mar i un xic més baixes (entre 1 i 2°C) al vessant continental. Per altra banda, a l’hivern, a la plana vallesana són habituals les glaçades i la inversió tèrmica. De totes maneres, la zona està dominada per l’ambient assolellat com ho demostra una mitjana anual de dies de sol de més de 115 dies. La pluja és més abundant a l’interior que no pas a la costa. Al Vallès, pot oscil·lar entre els 620 mm/any fins als 710 mm/any. A la costa, aquesta variació és entre els 525 mm/any i els 645 mm/any. Ara bé, el règim de pluges és típicament mediterrani i això vol dir que poden caure veritables trombes d’aigua en determinats moments sobre àrees puntuals. En el cas del vessant muntanyós del Maresme, aquest es caracteritza per la presència d’un gran nombre de valls o conques fluvials molt curtes que desguassen al mar a través de rieres. El fort pendent, l’escassa extensió de les conques i la seva creixent urbanització i, finalment, la curta distància entre la serra i el mar afavoreixen que una pluja forta no pugui ser engolida pel sòl. El resultat és una avinguda d’aigua que sobtadament omple i desborda els llits de les rieres amb una important força erosiva. Les anomenades rierades del Maresme corresponen a precipitacions intenses però generalment de poca durada (entre 1 i 2 hores amb pluges de 80 a 100 l/h).
Vegetació i fauna
Per la seva ubicació geogràfica, la serralada de Marina es troba situada de ple en la regió biogeogràfica mediterrània amb una notable riquesa d’espècies i diversitat de sistemes naturals.
A grans trets, l’orientació obaga dels vessants vallesans de la serralada permet que s’hi donin les formacions pròpies de zones més humides, com ara els alzinars i les rouredes, els primers inclosos entre els hàbitats d’interès comunitari, que mostren una regeneració natural molt bona després de l’incendi de 1994. A l’obaga de la serra de Marina s’hi descriu l’alzinar litoral esclarissat, que és la formació més abundant, però en realitat, i en funció del racó, es pot trobar una brollad’estepes i bruc boal, una zona amb predominància d’estepes, o àrees més degradades on dominen el romaní i la gatosa.
Els sistemes naturals dels vessants del solell són propis de zones eixutes, de creixement més lent i, en conseqüència, de menor desenvolupament durant el procés de regeneració després de pertorbacions. A les carenes de solell destaca la garriga, però també es poden trobar elements de l’alzinar esclarissat, de la brollad’estepes i bruc boal , taques d’albada i, fins i tot, clapes de llistonar. Als vessants de solell pot dominar la brolla d’albada, que es pot barrejar amb clapes de garriga, clapes d’estepes, prats d’albellatge, etc.
En general, la vegetació d’aquestes orientacions està constituïda principalment per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries, principalment de pi pinyer. En aquest context, existeixen nombroses formacions de gran interès, tant per la seva raresa, vulnerabilitat, singularitat i estat de conservació, com els prats d’albellatge -reconeguts d’interès comunitari-, i les brolles, garrigues i màquies, de gran diversitat florística i faunística.
Menció especial mereixen les comunitats de ribera, d’extrem interès intrínsec per l’acumulació de valors naturals i funcional, ja que constitueixen una veritable xarxa de connectors biològics, que permeten el manteniment dels fluxos entre les diverses zones del parc. Entre les principals comunitats cal destacar els alocars que encara romanen al llarg de diverses rieres del vessant costaner, i els magnífics boscos de ribera, amb espècies tan significatives com el vern, l’avellaner i el roure africà, del vessant del Besòs, totes elles incloses entre els hàbitats d’interès comunitaris, i darrers reductes d’aquests ecosistemes.
Sens dubte, els alocars representen una de les comunitats més especials de la serra de Marina pel fet que a Catalunya es troben només dues grans taques de distribució de l’alocar (Vinco-Viticetum agni-casti): una a la conca baixa del riu Ebre, i una altra al Nord-Est, de la qual les poblacions de la serralada Litoral significarien el límit meridional. En aquesta comunitat, pròpia de les rambles mediterrànies, s’hi troba l’aloc (Vitex agnus-castus), el magraner (Punica granatum), l’òlbia (Lavatera olbia), la barretera (Petasites fragans) i la vinca grossa (Vinca major). Actualment, però, molts trams de l’alocar estan força degradats i envaïts pel canyar i la bardissa que hi són dominants. Tot i això, es mantenen alguns trams ben conservats, on l’alocar forma franges força amples a banda i banda dels torrents i on s’hi troben alocs de dimensions remarcables.
Pel que fa a les plantes amb flor, el catàleg és molt més complet. És remarcable la presència d’espècies de caràcter eurosiberià, com el vern (Alnus glutinosa), el grèvol (Ilex aquifolium), l’evònim (Euonymus europaeus), o l’auró negre (Acer monspessulanum). Onze espècies presenten el seu límit meridional de distribució en aquesta zona, i tres d’elles (Ampelodesmos mauritanica, Anthyllis cytisoides i Solanum rostratum) el septentrional. Així mateix, s’hi localitzen tres endemismes catalans: Ophrys catalaunica, Salvia nemorosa ssp. valentina i Sarothamnus catalaunicus.
La serra de Marina es troba a la regió zoogeogràfica del paleàrtic, en una regió semiàrida de la zona bioclimàtica subtropical subhumida, amb un clima típicament mediterrani. Al vessant de solell, la insolació és important, tot i que la proximitat del mar proporciona una humitat ambiental més elevada que la que correspondria a un clima mediterrani continental. Amb aquestes condicions, on dominen les formacions arbustives baixes, a la zona s’hi troben espècies de fauna pròpies dels espais oberts, algunes d’elles força rares a Catalunya, com és el cas de determinats ocells migratoris transaharians.
Al vessant obac i encarat al riu Besòs, on abunden les masses forestals de pins i alzines, hi domina una fauna forestal i de zones arbustives altes. També hi ha alguns ambients frescals força humits en les fondalades dels torrents, on es poden trobar retalls de vegetació de la regió humida superior propis de la zona bioclimàtica temperada. En aquests ambients d’influència eurosiberiana, amb arbres de fulla caduca, s’hi localitzen espècies de fauna forestal eurosiberiana de gran raresa en el conjunt de la serra.
Finalment, cal esmentar la importància de la serralada en la migració dels ocells, ja que la zona estudiada es troba dins la ruta migratòria de la Mediterrània occidental. Els ocells efectuen desplaçaments seguint referents geogràfics determinats. Un d’ells és, de forma aproximada, la línia de carenes de la Serralada litoral. Aquesta línia presenta un predomini dels desplaçaments en sentit NE.
Turisme i oci
La Serra de la Marina inclou dos parcs naturals: el Parc de la Serralada Litoral i el Parc de la Serra de Marina, de 4053ha. i 2086 ha protegides respectivament.
Aquests dos parcs inclouen alguns itineraris per a la pràctica del senderisme com són l’Itinerari de la Roca d’ en Toni, la Ruta de l’Esquirol i la creu de Montcabrer.
Igualment travessa la serra el Sender de gran recorregut GR 92 en dues etapes: Etapa 16 de Coll de Bordoi a Coll de la Font de Cera i l’etapa 17 de Coll de la Font de Cera a Montcada .
La Serra també permet nombrosos itineraris de Bicicleta de muntanya alguns dels cuals permeten travessar tota la serra pasant per les seves cotes més altes.
Entre els jaciments arqueològics trobem els dólmens de la Roca d’en Toni, can Gol I i can Gol II i la cabana del Moro, els abrics d’enterrament com la cova de la Granota i la cova d’en Pau i amb pintures rupestres com la Pedra de les Orenetes.
Font: viquipèdia
